davant del rei una multitud de sederíes, les més riques del mon, que havia comprat a pes d'or i que li duien els seus servents. Després el príncep Corfosc va extendre sobre les catifes una pluja de robes subtils que semblaven teixides per les mans de les fades.
—No puc concedir el meu reialme a cap deis dos. Aquestes sedes, comprades a pes d'or, no son el que jo desitjava. Tindré de fer una altra prova.
Després, girant-se vers en Ramió que no havia dit res, el rei li va preguntar:
—Tu, pobre infeliç, no deus pas haver portat res...
I en Ramió va dir:
—Deixeu-me obrir davant vostre aquesta petita capseta negre que no és més grossa que una nou. No l'he comprada a pes d'or, perquè jo mai be tingut or. Però per mi val més que tot l'or del mon!
Dient això va obrir la diminuta capseta. I davant dels ulls meravellats del rei, va sortir-ne la seda més subtil del mon. Sem blava una boira de llum i tan inconsistent que semblava que s'anava a trencar com un fil de terenyina. Però la seda era també forta i anava rajant de la misteriosa capseta negra bores i hores, díes i díes. Tots els cortesans ho anaven a veure i en tornaven sense poder-se explicar quines mans de dona havien teixit aquella cosa alada i dura a la vegada, d'una tenuicitat i d'una frescor que no tenia parió en el mon.
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/125
Aquesta pàgina ha estat revisada.
