bosc primaveral i a la qual semblaven no haver arribat la devastació. Murs de rosers havien cobert les portes obertes, protegint-les de les guineus i dels llops. Allí les catifes i els cortinatges i els miralls tot era nou, com acabat de posar. I ageguda sobre'l llit, en Melrosada va veure a la noia més gentil del mon que dormia i que en veure'l entrar s'havia despertat, apartant els cabells del seu front i fregant-se els ulls, tot dient amb una veu armoniosa com el murmuri primaveral del bosc:
—Qui ets tu, gentil pastor, que m'has despertat?
—Soc Melrosada. I ara vull que em diguis tu qui ets, l'encantada d'aquest palau encantat...
—Soc la princesa Floramiga, la filla del rei d'aquest pais. Dec haver dormit molt perquè he somniat les coses més delitoses del mon. Fins t'he somniat a tu, sense coneixe't...
Es varen pendre les mans i varen anar a l'altre palau on hi havia el rei, amb un bell lligam d'amor que ja no es podria rompre mai més.
No cal dir que el rei va rebre amb els braços oberts a la seva filla i al seu salvador perquè ja sabia que sota aquella samarra de pell d'ovella s'hi amagava el cor d'or del fill d'un rei.
I aquell mateix dia el rei va acabar de
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/115
Aquesta pàgina ha estat validada.
