Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/11

negre, amb una porta fosca tota clavatejada de ferro vell.
Va aixecar-se de puntetes per arribar al gran pica-portes que amb prou feines podia aixecar de tant que pesava. El va deixar caure amb suavitat i es va sentir un gran cop que va retrunyir pel bosc i que hauria esporuguit a l'home més valent.
Però veus-aquí que del fons d'aquella casa estranya, quan esperava la Ninons sentir ressonar la veu de tro d'un gegant, ne va eixir la veueta trèmola d'una vella que va preguntar:
—Qui hi ha?..
—Bona senyora, obriu per amor de Deu! Soc una nena molt petita i he perdut als méus pares en el bosc i tinc por que no se'm mengin les feres misterioses. Obriu, bona senyora, a la pobreta Ninons!
La porta es va obrir i Comara Bruixa Bona, tota arrugada, va aparèixer al dintell i va dir:
—Vols entrar, noieta?
—Tindríeu la gentilesa de deixar-me dormir aquesta nit a casa vostra, bona senyora?.
—Escolta, filla meva. Veus aquestes tres grans carabaces que hi ha penjades aquí a fora? Doncs per entrar a casa meva és precís que't caiguin damunt del cap.
—Bona senyora, no vegeu que son tan grosses i que jo soc tan petita? Si em cauen al cap m'esclafaran! Però, si no hi ha altre