soca que les dues de que acabem de fer esment és la corrent de la estètica socioliògica. En lloch de veure en la obra d'art un producte isolat, fruit arbitrari del artista, la crítica moderna va adonarse de que és un producte natural d'un sistema de causes sociològiques, va voler esbrinar per aont penetraven ses arrels, de quines terres se nodríen, y furgant, furgant, va trobar el granet duríssim y permanent dels caràcters nacioanals. Y comparant les obres d'art unes ab altres, va descobrir que hi ha quelcom de comú en les obres d'un país que lo meteix se troba en les teles dels pintors que en els temples y palaus, en les estatues y en les obres literaries, lo meteix en les d'avuy que en les d'ahir y en les de sempre: aqueix nexe comú és el segell del caràcter nacional.
Les tre grans corrents anteriors tenen per postulat imprescindible la creença en el caràcter orgànich de la societat: per elles, el dret y la llengua, lo meteix que l'art, són substancia viva subjecta a les lleys de la evolució orgànica; la individualitat social, de la qual són parts essencialíssimes, ha de ésser també, en conseqüencia, un organisme. Mes aqueixa idea era massa trascendental pera acontentarse ab estudis fets de pas-
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/81
Aquesta pàgina ha estat revisada.
