tada en la època moderna, ab tantes altres coses de les civilisacions paganes, pels aprenents de César que ocupaven els tronos d'Europa y pels estadistes y escriptors que'ls ajudaven. Tots cercaven els límits naturals dels pobles en les fites de les grans provincies o prefectures romanes, les unitats territorials per excel-lencia: Gallia, Italia, Britania, Hispania...
Més els avençaments de les investigacions geogràfiques ben aviat varen posar en evidencia que a tots aquets territoris els faltava en absolut la unitat de terrer, d'estructura, de clima y demés condicions d'aquesta mena, indispensables pera constituir lo que algú n' ha dit nacionalitat geogràfica. Per això la crítica va apartarse d'aqueixes falses concepcions y, cercant la unitat geogràfica veritable, va anar a parar a la conclusió radical d'Odysse-Barot: la nacionalitat es una conca hidrogràfica, fórmula darrera y més científica d'aquet moviment ideològich que afirma la existencia de numeroses nacionalitats dintre de cada un dels Estats moderns d'Europa.
Al meteix temps que aqueixa cotrent materialista feya al home esclau del fatalisme de la naturalesa física, l'idealisme abstracte y generalisador que en el sigle xviii y prin-
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/71
Aquesta pàgina ha estat revisada.
