manifesta ú y característich per sota de la varietat de tota la vida colectiva.
Y vèyem més, vèyem que Catalunya tenía llengua, dret, art propis; que tenía un esperit nacional, un caràcter nacional, un pensament nacional; Catalunya era, donchs, una nació. Y'l sentiment de patria, viu en tots els catalans, ens feya sentir que patria y nació eren una meteixa cosa, y clue Catalunya era la nostra nació, igual que la nostra patria.
Si ser patria, sl set nació era tenir una llengua, una concepció jurídica, un sentit de l'art propis, si era tenir esperit, caràcter, pensament nacionals, la existencia de la nació o de la patria era un fet natural com la existencia d'un home, independent dels drets que li fossen de fet reconeguts. L'esclau romà era home, encara que per les lleys del seu temps fos una cosa en mans d'un altre home, de l'home oficial que les lleys regoneixíen. La nació era nació encara que les lleys la tinguessen subjecta, com l'esclau romà, a una altra nació, a la nació oficial, la nació privilegiada. L'home era home, encara que per la lley no ho fos; la nació és nació encara que per la lley no ho sia.
D'aquesta manera, s'esvaíen en el nostre esperit les confusions que la imprecisió del
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/47
Aquesta pàgina ha estat revisada.