causants de les desgracies de la patria, de càrrechs emboçats, de ignocentes amenaces, y ab els anys va predominant aquesta nora. La obra de reconstrucció topava sempre ab el meteix obstacle, els mals de Catalunya veníen sempre de la meteixa banda; varen tocarse y resseguirse totes les parets de la presó, y va brollar potenta, exaltada, vibrant la protesta. La força del amor a Catalunya, al petar contra l'obstacle, se va transformar en odi y, deixantse d'odes y elegíes a les coses de la terra, la musa catalana ab tràgica volada, va maleir, va imprecar, va amenaçar [1]. La reacció va ser violenta: ab aqueixa justicia sumaria dels moviments colectius, l'esperit català va volerse recabalar de la esclavitut passada, y no'ns varem acontentar ab reprobar y reptar la dominació y els dominadors, sinó que tant com varem exagerar la apología de lo nostre, varem rebaixar y menyspreuar tot lo castellà a tort y a dret, sense mesura.
Mes d'aquesta afirmació y d'aquesta negació va sortir ben definida Catalunya, no pas en sos contorns físichs com entitat territorial, però sí en sa fesomía moral, en son ésser psicològich. L'obra d'aquets homes no
- ↑ El discurs den Guimerà en els Jochs Florals del 1889 assenyala el moment culminant d'aquesta fase.