nisme, com una part viventa de la nacionalitat; perxò no pot pertànyer a dues nacionalitats diferentes, com un meteix cor no pot batre en dos pits a la vegada, com un meteix cervell no pot servir d'instrument de la vida anímica de dos homes diferents.
Es més: cada nacionalitat ha de tenir un sol Estat que tradueixi en acció y conducta les inspiracions colectives. En l'antigüetat pre-romana, en els temps del Estat-Ciutat, cada nació estava trocejada en multitut de Estats. En l'època de fraccionament del Feudalisme, partions de principat y senyoría aquí y allà solcaven el cos viu de la nacionalitat. No estaven les nacions subgectes al Estat d'una altra nació, fruíen de plena autonomía, l'Estat de cada ciutat o senyoría era indígena, era membre viu de la nació, com la meteixa ciutat o la meteixa senyoría. Però els pobles conscients de llur unitat no'n tenen prou: volen que les fronteres de llur Estat passin per llà meteix aont passen les partions milenaries de les nacionalitats. Perxò les ciutats gregues cercaven ab seguides probatures el camí de la unitat política; perxò els ciutadans de l'Alemanya feudal sospiraven per aixecar un sol Estat al damunt de la colla d'estats germànichs d'allavors, y el poeta cantava: «Jo no
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/100
Aquesta pàgina ha estat validada.