Pàgina:La guerra civil (1867).djvu/19

Aquesta pàgina ha estat revisada.


ESCENA IX.
carmeta, pepet.

(Pepet s' ha quedat parat un moment en lo dintèll.)

Car. (Àp.) ¡Ell!  {Ap. y ab sospresa.)
Pep.

 ¿Que hi ès? (Ap.) ¡Gracias, Dèu mèu!
(Diu lo primer vers preguntant per Anton. Momènt de pausa. Repren ab passió.)
Si á parlarte torno encara
d' aquèll tèmps en que la ditxa
en mòn pit tenía estada;
Carmeta, digas, Carmeta,
¿renaixerá la esperansa?
¡Dos mèsos que no t' hè vist!
¿Has trobat l' ausencia llarga?
Parlar dels nostres dolors
ès aumentá' l' mal que causan,
mes si l' dolor ès tan gran
aumentant, sembla que amayna.
Fòu un tèmps en que la vida
tranquils y alègres passabam
pus los anys rápits corrían
Y ab èlls los plers de la infancia;
¡Tèmps que á la memoria porta
de alegría dòlsas ratxas!
¡Tristos y dòlsos recorts
los d' alegrías pasadas!
¡Tèmps que sols per mi conservan
las ratxas de la anyoransa!
Recordas, Cárme, aquells jorns
en que las penas passaban
respectant los nostres caps
hònt sols la ditxa s' trobaba;
y junts plorabam, junts reyam,
tenint semblans esperansas,
veyènt sempre plé de flors
cuant nostra vista agafaba.
Que s' ha fèt, Cárme, aquèll tèmps?