Pepet; lo mèu blanch cabell
y l' amor que t' hè portat
dèsde petit, me dòn dret
á que jo t' pugui parlar
com un pare. Tú un defécte
tèns ¡Pepet! defècte gran;
per èll algunas vegadas
ma alegría s' ha turbat.
La calma mòlt prompte perds
y aixó t' fa sè' arrebatat...
lo defècte aquest, al home,
fins al crim lo pot portar.
Tú déus unirte ab ma filla:
crech que no haurás olvidat
que mòltas voltas t' hè dit
que m' donaba que pensar
lo tèu genit; mòlt hè fèt
per modificar, còm sabs,
tòs instints que per fògòsòs
poden darte un trastòrn gran:
que al mateix temps que la sèva
vull jo ta felicitat. (Agafantli la má.)
No t' ofengas, lo carinyo,
l' amor me fa aixís parlar.
Recorda lo que t' hè dit
y que l' plasso no es mòlt llarg.
Vejam lo que diu lo parte.
(Pepet l' hi dóna y Anton lo llegeix.)
Dins de un ratet tornaras,
y llavors l' órdre del día
te donarè (Sonrient.) De tornar
aqui, ¿no te sabrás pas grèu?
