Pàgina:La guerra civil (1867).djvu/11

Aquesta pàgina ha estat revisada.

podrás, Pepet, apreciar.

Pep.	¿Carmeta vol esplicarme..? (Ab foch.)

Ant.	Tal volta puguia demá.

Pep.	¡Demá!.. Lo demá es molt lluny.

Ant.	¡Mòlt l' estimas!

Pep.	¡Dèu ho sab! ¿Demá ja no estará inquieta y patint al mèu costat?

Ant.	Has estat injust ab ella; tú, demá ho confesarás. ¿Perqué escoltar no has volgut...?

Pep.	Aymo á la Carmeta tant, que voldría que la culpa caiguès sobre del mèu cap, perque axís l' estimaría encara mès.

Ant	Fins demá. Confèssa que no t' senyalo, Pepet, un plasso mol llarg.

Pep.	¡Mòlt ho ès per mi!

Ant.

La impaciencia,
convè saber moderar.
¡Cuantas voltas eix defècte
dona disgustos amargs!
Si no t' estimès ma filla,
¿á ne mi, tú m' créus capás
d' enganyarte? Jo t' diria,
com á pare y home honrat:
«Olvídala, no t' estima»
y aixó, no tu sòm dit may.
Sempre hè vist ab alegría
lo vostre amor, pur y grand;
y á mirarte com á fill
dèsde temps m' hi acostumat:
y tambè sabs que ab ton pare
nos estimém com germans.

Pep.	Sè que vosté no m' enganya.

Ant.	Donchs ¿perque dubtas, si ho sabs?

Pep.	¡Més èlla pot enganyarlo...!

Ant.	L' oféns; d' aixó es incapás.