vicentó
|
De dintre. Per què no baxa la Oriola?
|
quica
|
Al Vicentó. Esperèuse!
|
oriola
|
Nó! Que ja tot s'ha acabat per ell en aquesta casa!
|
vicentó
|
De darrera la porta. A la Oriola, que jo li mano que surti!
|
jaume
|
Ira de Deu! Còm parla aquest home! Anant cap a porta. Si jo'l tenia entre les mans, ara mateix al lladre!...
|
quica
|
Aturantlo. Nó, Jaume!
|
oriola
|
Al Jaume. Si, òbre!
|
jaume
|
Oh, nó. Què anava a fer? Jo a fòra, a fòra! Volent córrer a la finestra.
|
oriola
|
Aturantlo. Nó; sempre aquí! Estimantme, Jaume!
|
oriola
|
Quica: obríu, y que'l trobin!
|
quica
|
Nó, que l'agafaría la Justicia!
|
jaume
|
Ja vora la finestra. Adeu, adeu!
|
vicentó
|
Darrera la porta. Obríu aquesta porta!
|
jaume
|
Fora de la finestra. Tornaré sempre que'm cridis! Desapareix ràpit.
|
oriola
|
Resolta. Que vingui ara! Perque obri. Depressa!
|
Finalment y seguint una marxa sotjogadora, s'arriba en l'escena X a la solució del drama, que dexa en qui'l llegeix ò'n presencía la representació, una inesborrable emprempta.
Veusaquí, donchs, gayrebé en la seva integritat, la
ESCENA X