| quica
|
Empaytantlo. Tu rebràs! Tu!
|
| martinet
|
Si no'm tocaréu y us la pendré.
|
| sebio
|
A Martinet. Déxala, home.
|
| quica
|
Bergant! Més que bergant!
|
| martinet
|
Ja es meva! Prenentli.
|
| quica
|
Lo bergantàs! Mirèusel! Dómla, lladre! Remalehit! La escombra! Lladre!
|
En altra escena Faci indica al oncle Telm qu'ha arribat l'hora d'anarsen a treballar a Barcelona, obehint a un desitx que no'l dexa. A lo qual l'oncle Telm li observa'ls perills de la ciutat, hont comensen a fer adeptes les doctrines disolvents. Ve una escena de transició entre Quica y Manela y a la escena V Vicentó manifesta disgust per creure que l'Oriola no li du voluntat. A la escena VI compareix l'Oriola ab la garba de blat, seguida de la gent y de la música. Oriola explica que la murria de Vicentó no ve d'altra cosa sinó d'haverla perseguida y haver caygut, després de lo qual s'entra a la
ESCENA VII
ORIOLA, QUICA, MANELA, VICENTÓ. FACI, SEBIO, MARTINET, ALEIX, homes, dones y JAUME quan s'indiqui.
| oriola
|
Escoltèu, qu'ara ve'l bo. Donchs, ha sigut que, en arribant a la font de la Teula, hi havía un home arrambat al marge de baix, sabeu? Y, la veritat, a mi m'ha trencat el cor, perque talment semblava que s'anés a acabar aquell pobret home, que massa's veya que no's podía alsar d'en terra. En Jaume's presenta a la porta del fons; ningú's fixa en ell. Jo que m'hi acosto, y li faig «Germanet, què teniu?» Y no m'ha respost ni un mot, ab la vista closa y'l pit que li anava com una manxa. Ay, quina pena que feya'l sentirlo! En Jaume entra poch a poch quedantse arreconat al fons. Jo que hi torno cridant més fort: «Germanet, germanet!» Ell que aleshores
|
