la que... — tartamudejá la Antonieta avergonyintse á la idea de pensar que en Pere Joan, pogués sospitar lo pas que acabava de donar.
— Y pues, santa cristiana ¿qué't pensas que no sé com s'han de portar aquestas cosas?... Jo tantejaré'l terreno, y segons lo que vegi...
— Sí; sí; vosté mateixa... com á vosté li sembli... com si fos per una filla seva, — exclamá ab marcat agrahiment la noya Corominas, seguint escalas avall á la senyora Angeleta, la qui al despedirla á la acera del carrer, temorosa de que algú se li pogués interposar en sas diplomáticas gestions matrimonials, li digué, extranyentli la má:
— Mira: ara fes com vulgas... pero jo de tu, que no's vegi'l tom que aixó dona, no'n diría pas res á ningú ¡á ningú del mon!, que jo per la meva part, ni que fos un sepulcre!...
· · · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · · ·
Y efectivament, com la senyora Angeleta no tingué aquell vespre ocasió de parlar ab altre persona que ab lo seu germá, tan bon punt foren á taula, deixant las recordansas del seu difunt marit, ab que acostumava á acompanyar altres anys lo sopar y las castanyas del día de Tots Sants, no tingué prou temps pera explicarli fil per randa, tot lo que la noya li havía contat relativament á en Pere Joan, ab lo que acabá dihent:
— Jo, la veritat, ab molt més gust n'hauría parlat ab lo senyor Ramón: alló era una cosa
Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat validada.
