Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/75

de nu que li apretava la gola; fins li semblá que li venían ganas de plorar, y frisosa d'anar fins al cap-de-vall, feu un suprèm esfors pera prosseguir:
 — Sí, un jove que es veler... que treballa á la fábrica de l'Escudé...
 Mossen Vicens s'arronsá d'espatllas y la Antonieta, aventurá la darrera noticia que'n sabía:
 — Que.... que es diu Pere Joan!...
 — Reyna Santíssima! ¡En Pere Joan!! ¡Lo fill de la María Angela, al teu confessionari!! — exclamá ab creixents escarafalls la senyora Angeleta. — ¡Pobre dona! ¡Ay, Senyor! Ja tenía rahó'l meu Quel: y quínas cosas que's veuhen en aquest món!... ¡Cada día, cada moment, li dono gracias á Deu de no haverme donat fills! perque, ¡si'ls millors fan com aquést!... ¡Ay, pobre María Angela! ¡Pobre dona, si...
 — Y ara ¿que t'has tornat boja? — va interrompre Mossen Vicens, ab manifest disgust. — ¿Qué té que veure que hagen vist á en Pere Joan al meu confessionari?
 — ¿Que si té que veure?... ¡Vaya si'n té! — exagerá la senyora Angeleta, dirigintse á la noya. — Afigurat que la seva mare, que era una santa dona y que'm tenía una confiansa de germana, — perque has de sapiguer, que desde que baixaren á Barcelona recomenats pel rector de Vilassar á Mossen Vicens, sempre més han entrevingut á casa, — la pobre'm deya: «lo meu fill es un tros de pá... ja no