Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/73

la tarde sempre ve tanta gent... casi ni podém enrahonar y...
 — ¿Que tens alguna cosa de nou pera contarnos? — preguntá Mossen Vicens, que en aquella vinguda li semblava entreveure quelcom que no se li feya prou clar.
 — ¡Jo! ¡ay! res, res; — exclamá altra volta enrogintse la Antonieta. — Jo si, que... ¿Veu? ja li he dit que me'n han posat massa!... No m'en podré pas acabar ni la meytat... y á fe ¡que es riquíssim! — afegí la pobre noya, que á cada moment veya pérdresseli'l cami d'arribar al punt que s'havía proposat.
 — Mira... menja pel que tingas gana; que aquí no es pas cosa de fer cumpliments: — feu Mossen Vicens — y si ara l'acabavas tota, no te'n quedaría per la crema, que'm fa cara d'ésser molt bona.
 — ¿Sabeu qué pensava? — preguntá la senyora Angeleta, mentres la minyona posava'ls platets pels postres — que ara, ab la fruyta y uns quants melindros, ja'n tindríam prou, essent tots de casa; y podríam guardar la crema pera la tarde, quan vingan los noys; perque es lo que deya en Quel, lo que s'enceta ja no fa goig.
 — ¿Y ara?... ¡Quínas ideas t'agafan! — saltá Mossen Vicens, que per sa diaria frugalitat, assaboría ab la deleytansa d'un infant, los extraordinaris d'aquella festa. — ¿Perqué no els feyas venir á postres, si volías que la vegessin sencera? ¡Ves, si ara no menjaríam