Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/52

que era veler. ¡Veler!... L'ofici del seu avi, del seu pare, del seu mateix germá... Y no acabava tot aquí, no: sabía que ho era de casa l'Escuder, y que'l día que la Florentina'l vegé, havía anat cap al carrer Mitjá ¡y'l carrer Mitjá era'l seu!... ¿Y potser hi passava cada día?... ¡Y quínas cosas porta Nostre Senyor!.. Y la veritat era que aixó no volía dir res, no.... perque'l passar pel carrer no li oferiría pas ocasió de donarli las gracias... aquellas ditxosas gracias, que eran la única cosa que li feya pensar ab semblant persona... Si; sí; ¡tan sols cumplir ab aquest dever de bona criansa, y ja no s'en tornaría á recordar may més!... ¡Y es clar! ¿Y perqué se'n havía de recordar?...»
Y la Antonieta, de peu dret, devant de la consola de caoba ab aligots daurats que s'enfilavan per la capsalera del mirall, repicava ab las puntas dels dits, lo globo de vidre que tancava una cistelleta d'alabastre, curullada de flors treballadas ab petxinetas y caragolillos de mar. ¡Tants desitjos de quedarse sola, pera esplayar lo seu pensament, y tan prompte que ho havía pensat tot; perque ara ja no li restava altre cosa que tornar á sas feynas de cada día!...
Y la noya Corominas, dirigintse envers la sala, ahont hi havía'l balcó ab los testos y la cadernera, hi atansá la tauleta de cusir, posá devall de la cortina la cadira mitjana, y, tot anant á la part del darrera pera cercarhi la cistelleta de la feyna, s'encertá á