Pere Joan, tot donant corda al seu rellotje de butxaca, se sentía cada volta més inquiet per la passiva actitut de la seva dóna; la que per fi se resolgué á rompre aquell encarcarat silenci, preguntant:
— ¿T'en recordas de lo que vas fer ab la quiebra d'en Feliu?
— ¡Jo!... ¿qué vaig fer? — saltá tot sobtat en Grau.
— Rés: qu'en Feliu te demaná que li venguessis á plassos per onze mil duros de género; que tu li digueres que á la tarde podía venir á buscarlo; que al mitg día en Pauhet te vingué á avisar de que en altras fábricas s'havían negat á fiarnhi per haver sapigut que anava malament de negocis; y que tu, devant d'aquesta nova, respongueres que si ho haguesses sapigut á la vigilia, no ho haurías fet; peró que ja havías donat la teva paraula y que aquesta no la tornavas enrera. — Peró home, te vaig dir jo, quan se tracta d'una estafa... d'un...— Ni que's tractés del butxí — me vares interrompre tu — perque ell podrá ésser qui vulga, peró jo so qui soch y de paraula no'n tinch més que una, y quan l'he donada, ja está fet.
— Y tot aixó ¿á n'a qué ve'l recordarho ara? — preguntá en Pere Joan cada volta més mortificat per lo inesperat d'aquell retret.
— T'ho recordo, perque jo, coneixente com te conech, quan me vares dir que la casa del carrer de Girona la feyas per mi y que volías que la donació fos legalisada pel notari, no ho
Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/288
Aquesta pàgina ha estat validada.
