cebible; y la Antonieta després de conduhir al seu fill, comensá á anar desassossegadament d'una sala á l'altra y de la balconada que sortía al carrer més Baix á la reixa que donava á la escala, fins que aprop de las deu l'esperat marit entrá ensa casa.
Al véurel, la seva muller endeviná tot seguit que alguna cosa de importancia havía estat causa d'aquell retrás, y una dotzena de preguntas l'una darrera de l'altra, eixiren de sa boca, fins que en Grau digué, dirigintse al menjador:
— No preguntis més, perque ara tampoch t'ho diré... Aném á sopar que estich mort de defalliment; y després ja'n parlarém.
La seva dóna sabía prou que quan en Pere Joan seriament deya «nó» era en vá'l perfidiar; y abdós s'assegueren devant de la taula, sense que ella tornés á fer esment de la tardada; mes, tan prompte la cambrera hagué servit ab los postres, la tassa de tila que tenían per costúm pendre cada vespre, la Antonieta torná á insistir, preguntant:
— Y ara ¿tampoch puch sapiguer lo que t'ha passat?
— A mí rés...— feu ab la mateixa sequedat en Pere Joan — ¡lo qui passa un bon daltabaix, es lo teu germá!
— ¿En Pep?— preguntá esglayada la Antonieta.
— ¡Sí; sí; en Pep! — repetí lacónicament en Grau, com desitjós de retardar la noticia ó
Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/281
Aquesta pàgina ha estat validada.
