DELS primers jorns del Abril, d'aquells días bressats entre las darreras gebradas del hivern y las primerencas tebiors de la primavera, lo temps n'havía anat secant las humils violas y'ls aritocrátichs jonquillos, pera fer pas á l'arrivada del popular clavell; la flor més feconda y més esplendidament pródiga de sí mateixa, la que creix en tots los llochs, la que's vesteix dels matisos més alegres, la que ab sa exuberant florida, nos diu, apilant verdaderas garbas de color de foch, devall dels raigs d'un sol que'ns enlluherna: «L'estiu ja es arrivat!»
Aixís també, de las boyras de la Setmana Santa, s'havía passat á las clarors del Juny, cambiant la fas de la naturalesa, obrintse un nou horitzó ab los resplandors de cada aubada; esvahint dolors y sentiments que s'havían cregut eterns, y fins algunas voltas, fent del somni d'ahir, la realitat d'avuy... Pel mateix
