Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/27

 — Com vulguin... Com vulguin — repetí l'anomenat Pere-Joan, ben content de sortirse tan prompte del compromís. Y, com al saludar per anarsen, vegé que la senyora ja caminava apoyantse del bras de la seva filla, afegí: — Se veu que, gracias á Deu, aixó no ha estat res. M'alegraré que no tinga conseqüencias. Bona nit.
 — Bona nit. ¡Gracias! ¡Gracias! Li agrahim molt las atencións que ha tingut ab nosaltres! — esclamá l'Antonieta, esforsant la veu, al adonarse de que'l jove, ja complerts los darrers preceptes de la bona criansa, apressava'l pas pera reunirse ab lo seu company, qui li havía près un bon tros la devantera.
 — ¡Ay, Deu meu! ¡quin modo de cridar!.. ¿Qué no ho veus que quí sap ahont para?.. Si algú't sent...
 — Si algú'm sent — reprengué ab sequedat la noya morena, — veurá que cumpleixo ab lo que no has cumplert tú; que després d'habernos fet tots los serveys possibles, no t'has dignat dirli una paraula d'atenció...
 — ¡Vaya, dona! ¡Y quíns cumpliments!.. ¡Sembla que's tracte d'algún marqués!
 — Jo agreheixo'ls serveys que'm fan, sigui qui sigui...
 — Bueno, bueno; no t'exaltis; que aném á sortir al Passeig y's pensarán que'ns barallém; y lo que ara hem de fer, es veure si's troba al teu ditxós germá, que'ns ha fet una passada aquest vespre!.. Per èsser que sempre dius