Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/241

tancava, seguit d'una remor de passos que molt prompte cruixiren per los grahóns de la escala. Instintivament totas las dònas fixaren los ulls á la entrada de la quadra, ahont hi aparegué un home d'uns cinquanta anys, pare d'una d'ellas, lo qui's deturá al portal seguit d'un jove que no passava dels vinticinch, lo quin pel detrás del seu company, digué á la noya roja, que ab la mirada semblava buscar á algú derrera d'ell:
— ¡No miris! ¡No miris! que l'aucell ja t'ha volat!... Ha dit que havía d'anar al Centru...
Una expressió de malévola alegría, guspirejá en los ulls de las treballadoras, mentres la seva pobre companya probava en va d'estrafer un somiure d'indiferencia.
— L'home de mitja edat, sens donarse esment de lo que passava, preguntá á la seva filla:
— ¿Qué no s'ha de plegar avuy?
— ¡Ara! ¡Ara!... Tot seguit acabém,— respongué en lloch de la noya á la que l'home s'havía dirigit, la dòna de més anys, afegint: — La senyora Antonieta nos ha demanat que deixessim acabat l'urdit que s'ha de menester pel domás d'aquest tern que corre tanta pressa...
— Ditxós tern! — reprengué l'home, ficantse de brassos lo xech que duya mitg tirat demunt de las espatllas — per mor d'aquestas pressas aguanto aquest tabal d'en Mero, que m'es-