Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/239

 — ¿Qué voleu dir que després de lo que va contar en Cisco, encara dura?... Aixó sí que fora ganas de tirarse al pou! — digué una altra de las treballadoras dirigintse á la que acabava de parlar.
 — Y si ella te ganas de remullarse ¿per qué no ho ha de fer?... ¿Oy, Rossa?... — preguntá, ab tó de mofa la que havía parlat primer, encarantse ab la noya roja, la que envermellintse de galtas, respongué secament:
 — Cada hu fa lo que li dona la gana; y'ls que tenen modos, se cuydan d'ells y no's fican en las cosas dels altres... Si ton pare no s'hi hagués ficat, ara no xerraríau tant...
 — Pera donar miquels t'hi pintas sola... Aixís li donas las gracias, per haverte avisat! — exclamá la xasquejada, afegint ab to de amenassa: — ¡Ja ho veurém si á la senyora Antonieta, li respondrás d'aquest modo, si n'heu esment d'aquest assumpto!
 — Sí, sí; ¡ja n'haurá be prou!... Mentres hi hajen espías no hi mancarán los partes!... ¡Oy! ¡Y quina por que'm fá la mestressa!... ¡Potser sí, que jo que no tinch pare, ni mare, ni rey que'm mani, ni papa que m'escomuniqui, hauré d'estar manada per tothom!... ¡Y que n'aneu d'erradas!... Ab mi que no s'hi fiqui ningú, perque la que ho fassi, siga qui siga, n'eixirá ben pentinada!...
 — Saps qu'ets una descarada y una desagrahida tot d'una pessa? — feu la dona que havía parlat primer.— ¡Sembla impossible que