Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/238

 Pochs días després de la solemnitat del Divendres Sant, las urdidoras y la rodatera que treballavan á la quadra del tercer pis de casa en Grau, s'apressavan á donar los últims tochs á la feyna que tenían entre mans. La llum de las darreras horas de la tarde, entrant per las duas envidradas finestras, colocadas casi arran del trespol, banyava ab sa grisa melangía aquell espay de parets emblanquinades, ahont vertiginosament rodavan las altas gávias de fusta, mitg cubertas per las madeixas de la groguenca seda. Malgrat lo brugit que, semblant al d'un esbart d'abellas, produhía'l moviment dels rodets al passar los fils per la guiadora y d'aquesta al urdidor, y dels enrahonaments de las donas, per entre'l gruix dels rajols que separava un pis del altre, se sentía clarament lo tich, tach, dels telers que funcionavan á la quadra del pis de dalt, ahont treballavan los teixidors.
 Tot de sobte, una de las noyas, situada devant de la porta, jove d'uns divuyt anys, roja de cabell y pigada de cara, al anar á fer las creus á las trocas, com atreta pels remors que's sentían pel dessobre del seu cap, se quedá ab los fils als dits y'ls ulls ficxats en lo trespol; positura, que vista per una de sas companyas, dòna ja d'uns trenta anys, li cridá desde son lloch:
 —¡Vaja, Rossa, no t'hi enfabis tant, que no li veurás sortir á n'en Mero, per entremitg de las vigas!