empenta de la máquina. En Pere Joan, pressentí tot seguit los nous viaranys per ahont anava á desenrotllarse l'industria dels teixits y digué á seva dóna:
— Lo nostre treball es perdut; las máquinas están destinadas á acabar ab l'obra de má: los que no'n podém tenir, no'ns queda més remey que plegar.
La Antonieta s'arronsá d'espatllas y afirmá ab tota senzillesa:
— En comprarém.
En Pere Joan que, com hem dit, era més home pera treballar que per sapiguer los diners que tenía tancats á la calaixera, preguntá ab certa temensa:
— ¿Vols dir que tindrém prou fondos?...
— Sí, home, sí; pagarém la primera partida y'l senyor Agell[1] nos fiará lo que'ns falti: n'estich certa.
A pesar de que en Grau acabava de sentar lo seu clar judici sobre la decadencia dels telers á má, més prompte interessat que després, y més home de rutina que d'empenta pel negoci, sentí l'esglay de la innovació y digué ab por:
— ¿Y si perdém lo que tan nos ha costat de guanyar?...
La Antonieta no vacilá y respogué resolta:
— En lo negoci qui no arrisca no pica. ¡Deu nos ajudará!
- ↑ Lo primer representant á Barcelona de las máquinas Jaquart.
