Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/220

que s'enfadava ¡y fins renyava! quan s'esqueya'l motiu. ¿Y per aixó s'hi havía casat?... ¿Ahont era aquella adoració que fou lo seu únich ideal y que fin la seva mateixa mare li havía ajudat á ferli creure que n'obtindría la realitat? ¡Ah! ¡Qué desgraciada, qué desgraciada era!...
 Y ja una volta concebuda aquesta idea, clavada per sempre més se li quedá en son pensament; y com, si alguna vegada havía prés la resolució de queixarse al seu marit, aquest li respongués, ab sa acostumada dita, de — ¡Vés! ¡Vés!...¡Vaya unas ximplerías!... ¡Dels pochs mals-de-caps que tens te queixas!...— La Florentina ajuntá á la perfidiosa idea de que era desgraciada, la de que'l seu marit no tenía la suficient elevació de sentiments pera compendre'ls seus ideals; y com aquestos, sols los trobava en los llibres d'imaginació, lo seu afany pera llegirlos aná aumentant de día en día, no sentint verdader gust, ni positiu plaher en altre cosa que'n la narració d'aquells fets que més s'apartavan de tot lo que la rodejava, y que, sens donarsen compte, creavan en son esperit un febrós desitx d'aconteixements y sensacions parescuts als que llegía.
 Lo naixement dels seus dos fills y'ls naturals cuydados deguts á sa primera infantesa, donaren un paréntessis de sossegada calma á las exaltacións de la seva imaginació; més, quan ja passats set ó vuyt anys, cregué del cas pendre una institutriz pera educarlos, y de Fran-