Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/210

lantería pera dirme, menos tu qu'ets lo meu marit!
 En Corominas desitjós de pau, y ja tranquilisat de que la desgracia de que tan parlava la seva muller, estigués basada en lo que á ell li semblava tan poca cosa; y un si es no es satisfet de que'l seu amor fos tingut ab tanta estima, s'aixecá, y colpejantli carinyosament las galtas, li digué senyalantli'l secretaire:
 — ¡Mira lo que't fá desgraciada á tu! ¡Tots aquestos llibrots que t'omplen l'enteniment de ximplerías!... ¡Passa, passa dinar!... Uns bons plats de sopa es lo que't convé!
 Estava de Deu que'l pobre marit no havía d'encertar cap pensament de prou relleu pera calmar á la seva dona, que, ferida pel despreci ab que acabavan d'ésser calificadas las sevas aficions, freda y concentrada, ab la terquedat de dona consentida, s'esmunyí de sas mans y ab los ulls negats pel plor, esclamá:
 — ¡Y encara gosas á dir que m'estimas, y basta que á mí m'agradi una cosa, perque tu l'abominis! ¡Fins los pobres llibres que son la meva única distracció en aquest món, son objecte de las tevas iras! Per més que aixó, ja no m'hauría d'estranyar gens, perque tu ni'm comprens, ni m'has comprés may á mí!
 — ¡Compéndret!... ¡Compéndret!... ¿Y de qué t'haig de compendre jo?... — esclamá, en Corominas donant un colp de puny dessobre'l plá del moble que feu trontollar tots los llibres y bibelots que contenía. — Si es que