més intims del seu cor, y que á aquestas naturals emocións hi unía la perdonable vanitat de volguer mostrar en lo bateig del seu fill, la naixenta prosperitat del seu obrador, ben convensut de que la seva dona no consentiría en fer al amor propi'l sacrifici dels diners destinats á la marxa de la casa, esclamá donant sortida al ennuig que fins allavoras havía lluytat pera reprimir:
— ¡Es molt que sempre hem tingut de tractar ab estafas!... Quan un hom pensa que si'l teu germá t'hagués donat lo que't pertocava, ara no hauríam de trobarnos ab aquestas miserias!...
Lo tó y'ls amarchs retrets d'en Grau semblá que aplacavan, com per encantament la pena de la seva dona que, arrepentida de que'l seu desconsol hagués portat la conversa envers uns viaranys que'l temps y la reflexió n'havían suavisat l'aspecte, objectá ab ayre conciliador:
— ¡Vaja, no hi há perque fer pagar als uns las culpas dels altres!... En Pep no'ns ha estafat res... Lo que té s'ho ha ben guanyat!... Es cert que podía haverse portat d'una altre manera... Peró ell se pensá ferho pel meu be... y tal vegada nosaltres, si haguéssem tingut aquells diners, no foram allá ahont som... En fí, no hi há perque retreure qüestións que prou pena'm fan; y val més pensar que, com Deu nos ha ajudat fins ara'ns ajudará en lo que'ns sobrevingui...
Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/187
Aquesta pàgina ha estat validada.
