Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/186

á la gola, un vel espés emboyrá las ninas del seus ulls y dos enfilalls de llágrimas regalimaren per dessobre de sas morenetas galtas.
 Per llarga estona sols se sentí en aquell menjador l'ofegat gemech del plor y'l soroll sech que produhian las puntas dels dits d'en Grau, repicant nerviosament demunt del plá de la taula. Mes com, malgrat lo silenci de la seva muller, lo marit comprengués sobradament quin era'l clau que més á fondo la punyía, li digué:
 — ¡Vaja, dona, no't desatinis més; y sino pots comprar los bonichs pel nen ab los diners que havíam de cobrar, comprals ab los que tenim; ¡y ja'ns en sortirém com se pugui de lo demés!
 — Aixó sí que no! — saltá revenintse la Antonieta — lo primer es lo primer. ¡Tants afanys que'ns ha costat encarrilar la feyna y ara que comensém á treballar, la falta de fondos nos ho faría perdre tot! Si no podém portar al nostre fill á l'iglesia del modo que jo volía, li portarém embolicat ab lo meu mocador d'espatllas....¡Pobret!... Tan felissa que era jo de poguerli comprar aquellas robas!... — afegí tornant á rependre'l plor á la idea de veure perdut aquell hermós vestuari ab que'l seu amor de mare, havía nudrit l'alegre il·lusió d'engalanarhi al primer fill que Deu li enviava...
 En Pere Joan, á qui'l pensament de sa próxima paternitat, havía fet reviure tendresas y alegrías qu'estavan condormidas en los replechs