Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/148

llina á las trenas del monyo; mes, com los dits li tremolessen, lo seu marit, que per l'alsada de sa figura li dominava sobradament cap, li digué:
 — Ja te las trauré jo.
 Al sentir lo contacte de las mans de en Pere Joan pel dessobre de sos cabells, la Antonieta se girá rápidament y agafantlashi entre las sevas, esclamá ab veu trencada per la emoció:
 — Algunas vegadas he sentit á dir que'l marit, en lo día de la boda, no nega may res á la seva muller, y jo't voldría demanar un favor...
 — ¿Un favor? — repetí com estranyat en Grau. — Sí, dona, sí; ¡encara que en vulguis dos! peró no m'ho digas ab aquesta cara de penas.
 — Es que pot ser te sembli molt gros — afegí tímidament la noya.
 — Suposo que quan tu me'l demanas, ja sabrás que te'l puch fer. Ab aixó, digas!
 La Antonieta feu un moviment de boca com si anés á parlar; mes, com si tot d'una mudés pensament, agafant ab sas dúas mans la dreta del seu marit, l'estirá cap en fora, mormolant:
 — ¡Vina!
 En Pere Joan se deixá portar; y, guiat per ella, tornaren á passar pel menjador, desde ahont, dirigintse envers la part del darrera, se detingueren devant d'una porta tancada. Allí fou la nuvia la que á son torn se tragué una