EN Joseph Corominas tenía deu anys quan la seva mare li portá la noticia de que als sus oncles los hi havían baixat del cel una nena, que era de lo més hermós que may s'hagués vist. La senyora Cristina, tan bona com estremosa de mena, que havía assistit al naixement de la criatura y que, per dret de parentiu, li tocava durla á las fonts, no acabava de ponderar la boniquesa de la seva neboda. «Los cabells com un or... los ulls com estrellas... las galtas com rosas...»
Lo temps se cuydá de fer espléndida realitat las entussiastas alabansas de la padrina, essent causa de que, aixís dintre'l círcol de la familia, com en lo de las amistats, quedés plenament reconeguda la superior bellesa de la Florentina: ab lo que'n Pep arrivá al plé de la joventut, sentint á tot'hora que, al fer referencia á noyas tingudas per molt guapas, li deyan sempre: «¡Ca! no ho son pas tant com la teva cosina...»
