Soc el princep Carnaval. Quan viatjo prenc el nom de Febrer.
El tercer va presentar-se. Tenia l'aire d'aver dejunat; però, no obstant, va entrar amb el cap alt, car era parent de quaranta cavallers i tenia un barometre en el seu escut. No es això que fa viure un ome: també era partidari de la sobrietat. Portava una petita violeta al trau.
— Apa, endavant, Març! — cridava l quart, empenyent per les espatlles. — Endavant! camina! Entra en el còs de guarda. Hi fan ponx allà dintre: l'olor m'arriba al nas.
Això no era veritat, però Abril volia llançar un dels seus xistos. De primer el nou viatger feia bona impressió, però era un xic gandul. I tenia molt compte que s'observessin els seus dies de festa.
— Soc sempre amic de canvis — deia: — avui aixís, demà aixas, pluja i sol, griso i vent del sud. Puc riure i plorar a voluntat. En el meu bagul tinc vestits d'istiu, però seria imprudent de posar-sels quan jo ls ofereixo.
Després d'ell va ser una senyoreta
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/103
Aquesta pàgina ha estat revisada.