bre grec com jo. No ho puc pas negar, oh amic! que la vasta ombra de lo Fenomenal a tu també t'enclou dins sa pintada i virolada immensitat,—a tu, també, comparat am qui tot lo demés es ombra. Tu no ets pas Ser, com es la Veritat, com es la Justicia; tu no ets pas la meva ànima, sinó una pintura, una imatge d'ella. Tot just ets arribat, i ja estas prenent el barret i la capa. Es que l'ànima no desclou amics com l'arbre que brosta i tot-d'una, am la germinació de nous botons, espolsa la fulla seca? La llei de la natura es alternació per sempre més. Cada estat electric sobre-indueix l'oposat. L'ànima s'environa d'amics, pera poder entrar en un més gran coneixement de sí mateixa o solitut; i resta sola per un temps pera poder enlairar la seva conversació o societat. Aquest procés se revela per tota l'historia de les nostres relacions personals. L'instint d'afecció ns revifa l'esperança d'unió amb els nostres companys, i l'instint d'isolament, al retornar, ens aparta d'aquella cacera. Així tots els homes passen la vida en persecució de l'amistat, i, si un hom expressés son veritable sentiment, a cada nou candidat pel seu amor podria escriure una lletra com aquesta:
Pàgina:La confiança en sí mateix. L'amistat (1904).djvu/95
Aquesta pàgina ha estat revisada.
93
L'Amistat
