Pàgina:La confiança en sí mateix. L'amistat (1904).djvu/91

Aquesta pàgina ha estat revisada.
89
L'Amistat

Aquest matí m'he despertat am devot agraiment als meus amics, els vells i els nous. Com puc no nomenar a Déu l'Hermós, si diariament així sem manifesta en sos dons? Me barallo am la societat, abraço la solitut, i tant mateix no sóc tant ingrat que no vegi ls savis, els amables i els de noble pensa quan de temps en temps passen per ma porta. El qui m sent, el qui m'entén, devé meu,—una possessió per sempre. Ni es tant pobra la Natura que no m dongui aquest goig varies vegades; i així tots teixim am nostres propis fils socials una nova tela de relacions; i com que molts pensaments successius arriben a materialisar-se, nosaltres ens trobem poc a poc en un nou món de la nostra propria creació, i no més forasters i pelegrins en un món tradicional. Els meus amics m'han arribat sens jo cercar-los. El gran Déu mels va donar. Pel dret més antic, per l'afinitat divina de la virtut am sí mateixa, jo ls trobo, o, mellor, no jo, sinó la Deitat en mi i en ells, que burla i anula ls murs espessos del caracter individual, relacions, edat, sexe i circumstancies, que usualment comporta, i ara de molts ne fa un sol. Grans mercès vos