sinó que viu actualment. No té pas una sort sola, sinó cent. Que vingui un estoic i obri ls recursos de l'home, i digui als homes que no són pas salzers que s'ajeuen, sinó que poden i deuen destacar-se; que am l'exercici de la confiança en sí mateix apareixeran noves forces; que un home es el verb fet carn, nat pera escampar salut entre les nacions; que s tindria d'avergonyir de la nostra compassió, i que al moment en que obra per sí mateix, llençant lleis, llibres, idolatria i costums per la finestra, ja no ns apiadem més d'ell, sinó que l remerciem i el venerem,—i aquell mestre restaurarà la vida de l'home al seu esplendor i farà l seu nom car a l'historia.
Es facil de veure que una major confiança en sí mateix ha d'obrar una revolució en totes les funcions i relacions dels homes,—en llur religió, en llur educació, en llurs afers, en llurs maneres de viure, associacions, proprietats, vistes especulatives.
I. Quines oracions no s permeten els homes! Lo que ells ne diuen una funció divina no es ni tant sols valent ni viril. Aquesta oració mira enfòra i demana la vinguda
