Pàgina:La confiança en sí mateix. L'amistat (1904).djvu/69

Aquesta pàgina ha estat revisada.
67
La confiança en sí mateix

bició totalment desproporcionada a llur força real, ranquejen i capten dia i nit. La nostra vida domèstica es mendicant; les nostres arts, ocupacions, matrimonis, religió, no ls hem triats pas nosaltres; la societat ens els ha triats. Som soldats de saló. Evitem la ruda batalla del destí, aon naix la força.

Si ls nostres joves s'erren en llurs primeres empreses, se descoratgen. Si l jove mercader fa fallida, diuen que es arruinat. Si l més bell talent que estudía en les nostres universitats no està instalat, un any després d'acabar els estudis, en un despaig en les ciutats o suburbis de Boston o New York, creuen els seus amics, i creu ell mateix, que té raó de descoratjar-se i de planye-s tot el rest de vida. Un robust minyó del New-Hampshire o Vermont, que prova per torn tots els oficis, que fa de carreter, de pagès, de marxant, planta una escola, predica, edita un periodic, va al Congrés, funda una ciutat, i així successivament d'any en any, i sempre cau de potes com el gat, val bé un centenar d'aquests ninos de ciutat. Ell va de front amb els seus dies, i no s dona vergonya de no «estudiar una carrera», car ell no postposa sa vida,