l'ànima es llum; allí ont ella es, es el dia; allí ont ella fou, la nit; i l'historia es una impertinencia i una injuria, si es quelcom més que una gaia faula o parabola del meu ser i devenir.
L'home es timid i covard; ja no va més dret; ja no gosa dir, «Jo penso», «Jo soc», sinó que cita algun sant o savi. S'avergonyeix davant un bri d'herba o d'una rosa florida. Aquestes roses sota ma finestra no fan pas referencia a roses anteriors o mellors: representen lo que són; existeixen am Déu avui. Pera elles no hi ha temps: hi ha solament la rosa, que es perfecta en tot moment de sa existencia. Abans d'obrir-se l botó, tota sa vida treballa; en la flor badada no n'hi ha pas més; en la tija desfullada no n'hi ha pas menys. Sa naturalesa es satisfeta i satisfà la naturalesa, en tots moments per igual. Però l'home espera o recorda; no viu en el present, sinó que amb els ulls girats lamenta l passat, o, sense esment de les riqueses que l volten, se posa de puntes pera preveure l futur. Ell no serà, am tot, feliç ni fort, fins que visqui també am la natura en el present, per sobre l temps.
