tors. Concretant-me als Assaigs i la traducció den I. Will [1], com la més coneguda i que indubtablement ha servit de model a les traduccions castellanes ultimament aparegudes, sa excessiva verbositat fa que, al meu entendre, més que traducció, tinguin de considerar-se en general com una parafrasi o comentari, i no precisament afortunat, de l'original. Dol verament an aquell qui estima Emerson per coneixença directa, trobar tant poc del seu esperit i tant del del traductor en un treball que, just es confessar-ho, tant ha contribuit a divulgar-lo per tot el món.
Ferm en mon proposit de romandre a tota costa fidel a l'original, potser hauré caigut en el perill oposat d'una extremada aliteració, amb els seus defectes consegüents d'obscuritat i violentació de la nostra parla. En quant al primer, tinc de donar, en disculpa meva, la part que li pertoca a l'autor, que no es petita, car les seves reticencies són nombroses i fondes, i he cregut preferible respectar-les a dissimular-les amb explicacions capritxoses. El segon defecte no m fa tanta por, car com que no crec que la sintaxi catalana sigui prou perfeccionada pera permetre a la nostra llengua una imitació satisfactoria dels més subtils refinaments de l'inglesa, considero aquest defecte en cert grau inevitable en una traducció fidel, i m'hi conformo de bon grat, pensant que am semblants tentatives es com una llengua rovellada pel desús pot adquirir l'elasticitat i finesa necessaries pera
- ↑ Sept Essais d'Emerson, traduits per I. Will, avec une préface de Maurice Maeterlinck (Bruxelles, Lacomblez, 1894).
