exotiques; més això no priva que amb el temps devinguin patrimoni universal, fins al punt de fer oblidar a llurs emissaris. Això es lo que succeí amb els estoics, qual flor es Marc Aureli, i lo que comença a passar amb Emerson i el trascendentalisme anglo-americà. I no es extrany ni injust que així sigui, car els descendents habiten ja aquella terra inhabitable, colonisada per llurs exotics predecessors, se nodreixen eucaristicament de llur carn i sang, i aquests viuen eternalment, insospitats, impersonalisats, en la carn i sang de les generacions successives. Ells digueren llur convicció intima, i ara es devinguda el sentit universal.
No serà, doncs, inoportú que en nostra epoca, vana i frèvola com poques, en que l'humanitat, com un malalt en el paroxisme del desvari, sembla arrapar-se am folla persistencia a les bizarres fantasmagories del seu cervell sobreexcitat; no serà inoportú, dic, que acudim sovint als savis oracles d'aquests olimpians que, sense afectar cap superioritat ni distinció, sapigueren viure i mantenir-se equilibrats en el centre sempre quiet de les coses, desde on se contemplen sense vertic llurs revolucions harmonioses en el serè firmament. I, en això fent, cap figura, entre tot el brillant estol, més indicada pera començar, cap de més profitós estudi, que la darrera apareguda i, ancque eixida en llunyes terres, la més nostra de totes;—car en el món de les idees la separació en el temps es cent vegades més sensible que la de l'espai, i dos antipodes que ensems vegin la llum no poden sinó reconeixe-s germans en tot lo que veuen i palpen. Cap més aposta, alhora, pera illustrar el temperament general de llurs confreres, que la
