Pàgina:La confiança en sí mateix. L'amistat (1904).djvu/114

Aquesta pàgina ha estat revisada.
112
Emerson

am la fe instintiva de que aquests ens ho treuran i ens revelaran a nosaltres mateixos. Tots són captaires. Les persones són igual que nosaltres; l'Europa, vestits vells i arnats, persones difuntes; els llibres, llurs espectres. Foragitem aquesta idolatria. Abandonem aquesta mendicitat. Diguem adéu als amics més estimats, i desafiem-los, dient: «Qui ets tu? Amolla la mà: jo no vull esser més dependent. Ah! No veus, germà, que així ns separarem no més que pera retrobar-nos en un replà més alt, i pera esser encara més l'un de l'altre, perquè cascú serà més de sí mateix?» Un amic té l rostre de Janus: mira al passat i al pervindre. Es el fill de mes hores passades, el profeta de les devenidores, i el missatger d'un amic més gran.

Faig, doncs, amb els meus amics com amb els meus llibres: m'agrada tenir-los a mà, però rarament els uso. Hem de tenir la societat sotmesa a la nostra llei, i devem admetre-la o rebutjar-la amb el més lleuger pretext. M'es impossible parlar molt am mon amic. Si ell es gran, me fa a mi tant gran que no puc davallar a conversar. En els grans jorns voleien pressentiments davant meu pel fir-