En bona companyia, mai hi ha entre dues persones, a travers de la taula, tal conversa com té lloc quan les deixeu soles. En bona companyia, els individus acoten llurs egotismes dins una ànima social exactament al nivell de totes les conciencies presents. Cap parcialitat d'amic a amic, cap indulgencia de germà am germana, de muller am marit, no es allí escaient, sinó impertinent. Tant sols aquell pot enraonar que, no limitant-se pobrement a la seva pensa, s'aventura a navegar solcant la pensa general de la reunió. Ara bé: aquesta convenció, que l bon sentit demana, destrueix la gran llibertat de la conversa elevada, que requereix una coincidencia absoluta de dos ànimes en una.
No hi ha pas dos homes que, deixats sols, no entrin en relacions més simples. Però es l'afinitat que determina quins dos han de conversar. Quan entre dos no hi ha parentiu, no troben goig l'un en l'altre; no sospitaran mai els poders latents de cadascú. Parlem devegades d'un gran talent pera la conversa, com si fos una proprietat permanent en certs individus. La conversa es una relació volandera,—i res més. Un home de
