La Roqueta Carta uberta
Sr. D. Quervacio Grajonera del Fomercio á Barselona.
Palma Agosto 1902.
ESTIMAT amic: ¡ja no hi ha remey!... Vostés, es del progrés (malahit sia) han gonyat... no ha valgut res, ni sa tradicciò ni s' histori ni s' hiquiene, sí senyor, s' hiquiene, no riga, no. Es reformadôs han fet es seu cap envant y patapumi!!! son caigudes ses primeres pedres d' aquelles murades que guarden tants de recorts an els homos com jo d' orde y de ca-séua. Vosté ja ho sap.
Perque a mi que no 'm venguen amb tonteries ò en rumansus que diu V. y ningú em fará creure que això de tomà ses murades sia millô per ciutat: «que's aires correrán més... que mos ensanxaran etc. etc. ¡Ay senyô! Farses, mentides.. rabi a tot lo vey..! Això y res més. Vet si no's millô, que no corren tant els aires y axi no mos ne vendran de dolents; y s' ensanxe sap que mos durá? Gent forastera que no sabem de quines egos venen y que ni ha molts que no van a missa, amb ses seues costums estranyes tant diferents de ses nostres d' en temps primê.
Y no dic res de lo desamparats que quedariem demá qu'es fransés o s'alemany volgues venî a prendermos. Ja'u diu don Francisco, aquell capitá retirat que V.va coneixe a cameua: Dame V. un recinto amurallado con buenos cañones y yo le respondo con mis charreteras de las vidas y haciendas de esta siudat. Y que en té de rahó aquel homonet que va essê a sa guerra d' Africa y sap lo que 's pesca.
Tot cau, tot se 'n va, tot desapareix y no mes queda: sa polissonada y unes pintures noves que ningú les entén y que diuen que son modernistes.
Sap si a mi m' haguessen deixat parlâ quant tiraren se prímera pedra: No 's figur, poques paraules y ben dites. Suspendet, els haguera dit, estos golpes crueles sobre estas piedracitas ¡ay! que nos defienden del estranquero. Considerat su hermosura, considerat que aqui tienen su sostento los punchas, los que viven en las casas matas y los pobres corderos del valle que ningun mal os han hecho. Si tomais las murallas ¿donde iran á pasear los viecos, los saserdotes que fuman sentados en las troneras (¡pobre quente!) y las señoras de casa buena que ya son viecas? Ja ho haguessem vist lo que m' hauríen contestat llevonses aquets... modernistes.
Jo no hi vaig volê anà a presencià sa sirimoni. Pero ben dematinet vaig volê anâ a veure es lloc de sa catástrofe, y es meu cô plorava, senyô Gervasi, considerant es despoco què havíen de consumâ es decapvespre; y en confiansa le hi dic, dissimuladament me vaig acostâ a poc a poc a sa pedra senyalada per essê la primera piedra y, le vaig besâ y par que en aquell moment solemne
