La Roqueta Ilustració Mallorquina
Añy I Palma de Mallorca 15 d' Agost de 1902 Núm. 15
¡Hossanna!
La ROQUETA està de festa.
El nom de sa nostra revista, expressió sintética de tot els amors a sa nostra terra, tanca dins ell tot un programa del que, al caure sa primera pedra de ses murades, ha sigut, encara que paradògic, la primera pedra qu'hem posat an el nostro casal.
Totes les anguníes de temps enrera, tots els afanys d' escriptors, homos de ciencia y aimadors d'el benestar d'es nostro poble, per lograr tomâ ses murades, se troben al cap y a la fi coronats per un resultat esplendorós, amb tots els esplendors de la victoria, no la victoria cruenta que deixa víctimes sino la victoria de la civilisació, d' el Sol ixent, de l'avenc, tot esplendor, tot cèl blau,
pur, el cèl de la pau sensa òdis.
L' entusiasme que ha reinat a Palma durant ses festes es estat molt reconfortant, ha dat a coneixe que sa nostra ciutat no es morta, que té ansies de vida, ganes de guaytar an el progrés per dur a sa nostre terra una renaixensa esplendorosa, p'els camins d'una vertadera cultura,
Pero aixó no vol dir que tenguem que abandonar lo esencialment nostro, lo tipic, se pot emprende l'avenç, sensa despullarse de tot lo propi, pero sempre sensa desfalliments, anar cap an el nostro ideal, igual o distint d' els altres, pero nostro, amb el sagell de sa nostra personalitat.
Impresió
(Devant sa traca)
Per entre s' entoldada de ses paperines se veya de lo millô sa gent que, com una magrana, anava y venía gojosa y satisfeta. Totes ses cares duyen retratada s' alegría, es saborino de sa satisfacciô may sentida, que aquell vespre se respirava per tots el carrês de Palma.
Pareixía qu' havíam despertat dins un mon desconegut replé d' oxígeno.
De pronta se sent un trò formidable. Sa gent romp amb un crit infernal y corre de cap allâ sempentetjant els de derrera an els qui corríen devant. Aquets s' aturen en sec tot espantats. ¿Què es lo que 'ls ha fet suspendre s' envestida? No ho sé...
D'allá lluny se veu una claredat grisa, blavenca, y se senten cruixits d' ossos que 's rompen.
Una serp de foch, amb dèu mil boques s'obri pas y avansa rapidament per entre Sa fosca d'es fuyatge y branques d'els abres. Per aquí ahont passa sembra s'espant y sa consternació. Infants qui ploren, dones qui
criden... homos qui corren.
Es el monstre de l' Apocalipsis destruint s' humanitat...!
Y corre, y tant com avansa arrastra derrera ell sa gent alocada, qu' abans fugía despavorida, atronant s' espay amb una cridoría infernal y deixant es poble dins un nigul de fum de sofre cremada.
G. CARBONELL.
