Ab tota bona intenció, tornant a rependre'l camí, donya Asunción anà animantla ab aquestes y parescudes esperanses; mes totes les seves rahons se perdían en lo desconsol de la Quiteria, qu'a cada instant prenía major forsa, quan tot de sobte, donant sortida a qualque resolució, qu'acabava de pendre forma en son cervell, diu, animantse:
— ¿Sab què pensava, donya Asunción?
— ¿Què pensavas, hijita?
— Donchs, que si vostè, qu'es tan bona, me volguessa fer apendre de planxar, que jo ja hi posaría'l cap pera sortirne ben prompte, y vostè me volguessa... jo... jo podría servirli de cambrera a Barcelona!... ¡Y li asseguro que faría tots los impossibles pera complàurela!...—
La senyora no semblà sorpendres de la nova, que sens dubte també havía atravessat per la seva pensa, mes quelcom li debía empènyer enfora, y no contestà.
La Quiteria li fixà'ls ulls, y tantes coses se debían encloure en aquella mirada, que donya Asunción digué ab pena:
Pàgina:La Quiteria (1906).djvu/43
Aquesta pàgina ha estat revisada.