— ¿Veritat que sí?... ?¿Veritat que jo no hi tinch cap culpa? —preguntà electrisada la Quiteria.
— Però ¿quí te la dona?
— Com la Madrona sempre'm diu que, per aquesta desgracia; ab mi tothom hi té dret... Que no puch alsar lo cap de terra... Que so una mala llevor... Jo... jo...
— ¿Tu? tu, mentres sías una noya bona y digna, ets tan honrada com les altres! ¿Ho sents? —exclamà entre sobtada y compadida donya Asunción.
—?¿Veritat que sí? ... ¡Ay! Díguimho; díguimho moltes vegades axò!... Si sapigués lo be que'm fa! —esclamà la noya com si verament li haguessen deslligat lo cor.
— ¿Y no t'ho haig de dir hijita? Com qu'es la mismísima veritat!— afirmà donya Asunción, ab lo català empedrat de mots castellans, que'ls molts anys de viure a Filipines, li feya intercalar en lo seu llenguatge. — Lo qu'has de fer, es esserho molt de bona! Axò sí, que tu ho has de procurar més que les altres noyes!—
Y donant a sa veu un tò de commosa solemnitat, afegí:
Pàgina:La Quiteria (1906).djvu/31
Aquesta pàgina ha estat revisada.
