la del germà-hereu. Si la Quiteria l'hagués contradit, a bon segur que, malgrat sa interior bonesa, no hi haurían faltat baralles; però la noya, dòcil de mena, y conexedora del lloch que tenía a la casa, més s'esmerava en complàurel qu'en donarli motius de quexa. Nèta ab extrem y ab gustos afinats, sens donarsen compte, revestía ab un segell de boniquesa tot lo que passava per les seves mans.
Les camises del Andreu, a copia d'estirarles mitx humides, les hi donava que semblavan planxades: d'un lloch ò altre, treya sempre un drap blanch pera que a la taula hi fés l'efecte de les estoballes, que la Madrona no treya may de la caxa; y les quatre ampolles posades en lo escudeller de la cuyna se veyan sempre enflocades per ramells de julivert, als que a son temps s'hi afegían branques de violer groch ò vermell, ab quina flayre embaumavan aquelles fosques parets.
Axís mateix sabía la mena de fasols que més agradavan als homes; y, sense que li demanessen, los feya una torrada per postres, pera la que
Pàgina:La Quiteria (1906).djvu/18
Aquesta pàgina ha estat revisada.
