llum artificial, dels reflexos enlluernadors de perlas y brillants escampats arreu en palcos y butacas, si be l' havian deleytat, no li havian arrivat al cor, com las notas d' aquell ensaig á mitja veu, sentit entre las foscors d' una esglesia de poble.
En Cuberta no havia tornat en sí de la seua impressió y estava encara preguntantse com era possible que en los dias que feya de sa estada á Larrua ni l' hagués vista en cap part ni hagués sentit parlar d' aquella noya, quan vejé que la porta per la qual havia desaparescut tornava á obrirse; sols que en lloch de la hermosa donzella, n' eixia mitg fregantse 'ls ulls, que sens dubte fins á aquell moment havian estat tancats baix la dolsa pressió de la son, un bordegás de catorse ó quinse anys, que ab un feix de claus á la má tancá l' altar del Santíssim, doná de correguda una mirada als recons de l' esglesia y, dirigintse á en Cuberta que permaneixia encara dret en mitj del temple, li digué sacsejant las claus, ab malhumorada expresió:
— ¡Vaja, que ja es hora de tancar!
Don Francisco, tot seguint al xicot, que s' havia posat á caminar devant d' ell, se tragué de sa bossa de malla de plata una pesseta isabelina y, posantla á la má del bordegás, que ja aguantava oberta la portella de la entrada de la plassa, li digué:
— Escolta: ¿Quí es aquesta noya, que cantava en lo chor y que s' ha ficat á la sagristia?
