Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/84

fusta, col·locat entre dos altars de la paret de la dreta, ahont s' assentá y clogué 'ls ulls pera que la il·lusíó fos més acabada. Allavors, entre 'l ritme del Ora pro nobis, li semblá veure las vellas parets de la casa, ahont havia nascut; lo llit al que 'l seu avi l' havia acompanyat pera besar la má al cadavre del seu pare; la fesomia trista de sa bona mare vestida de negre; més tart las taulas de la escola; las caras rodonas, vermellas y alegres dels companys de la seua edat: las berenadas á la vinya; los cups plens de rahim; las revolcadas y tomballons á la sorra de la platja, cremosa de l' escalfor del sol; los capbussons dins las onadas, los crits dels pescadors al treure las xarxas: després un barco de vela mar endins; després... després en Cuberta, no pogué continuar la peregrinació de sos recorts: lo sonido d'una improvisació d' acorts arpegiats en un armonium, li feu obrir los ulls y tornar á la realitat de sa existencia actual. En lo breu temps que sa imaginació havia navegat per los mars dels recorts de sa infantesa, los resos havian finit y l' esglesia havia quedat completament deserta. Sols en lo chor s' hi veya un llum y se sentian acompanyadas per l' armonium las primeras notas del Ave María de Gounod, cantadas á mitja forsa per una veu de mezzo soprano poch voluminosa, pero agradablement timbrada y d' una dolsor y ductilitat incomparables. Als pochs moments D. Francisco pogué convencers que la persona que cantava en lo chor, hi era sols