Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/83

Aquesta pàgina ha estat revisada.

ri de diversas épocas y més diferents estils; y ja satisfeta sa curiositat, puig que no eran las aficions artísticas y arquitectónicas, las que més predominavan en éll, se dirigí envers la porta, per la que feya pochs moments acabava d' entrar. Mes al ésser á la pica de l' aygua beneyta, una estranya impressió lo feu detenir en ella.

Acabat lo Rosari, l' escolá major havia comensat lo res de la Lletanía Lauretana, á la que las pocas personas congregadas al peu del altar, contestavan ab l'obligada repetició de ¡Ora pro nobis! ¡Ora pro nobis!

Lo ritme monótono y precipitat d' eixa pregaria, que D. Francisco no havia tornat á sentir desde que, noy encara, havia sortit del port de Rosas, portá en un moment á sa imaginació un mon de recorts.

Aquella esglesia fosca, casi solitaria, tenia molts punts de semblansa ab la que la sua mare 'l portava de petit en las vetllas d' hivern, pera fer los resos que en aquell instant arribavan á sas orellas, ab lo mateix llenguatje, ab la mateixa cantarella y forma de trenta anys enrera. Fins las veus li semblavan las mateixas; fins l' escolá tenia la veu enrrogullada y la dicció ininteligible del escolá que resava 'l Rosari á l' esglesia del seu poble.

Don Francisco sentí que una mena d' agredols invadia son cor de trenta vuyt anys, y desitjós de conservarli per una estona més, torná enrera y se dirigí envers un banch de