Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/74

Aquesta pàgina ha estat revisada.

aquestas per dolorosas que sían, es que jo no puch esperar més de lo que tinch y que si aixó no ha de satisfer als seus pares es precís pendre una altre determinació. ¿Quína? No ho sé. Pero ja li he dit, jo no 'm sento áb forsas pera seguir com fins ara... ¡Diners, posició, fortuna! ¿Y qué amarga es la vida? ¡Y pensar que fins que la vaig coneixer á vosté jo estava contentíssim de la meva sort, de la meva posició! Si, Adela, si; á vosté tal volta li sembli impossible, pero sense 'ls caudals que 'l seu papá creu únichs depositaris de la felicitat, jo era completament ditjós, com ho son moltas personas que viuhen en la mateixa esfera en que jo visch; com ho es la meua mare, á la qui jamay he sentit queixarse de la seua sort, ni ambicionar la de ningú. Durant aquest any de verdadera lluyta pera mi, crech que hauría arrivat á falsejar lo meu criteri, á dubtar de tot, si no hagués mirat entorn meu, si no hagués fet un esfors pera evocar los recorts de la meua infantesa... Pero jo feya memoria y recordava á la meua mare, jove y bermosa com vosté; alegre y somrisent al costat nostre, compartint ab lo meu pare l' alegria dels nostres jochs, de las nostras impressions...

Jo recordava haver vist tots los anys celebrar á casa nostra lo dotze d' Abril, fetxa del casament dels meus pares, no ab los esplendors del luxo, pero ab una missa que ohim tots al camaril de l' esglesia ahont se casaren; ab una modesta caritat feta a una familia necessitada;